jueves, 28 de mayo de 2009

ELS XIQUETS DE LA CATEQUESI

domingo, 3 de mayo de 2009

LES CALDERES!!






REPARTINT EL PA I PREPARANT LES CALDERES




sábado, 2 de mayo de 2009

HIMNE A SANT FRANCESC DE PAULA


Al Mínimo de Dios querido,

nuestro Padre protector,

himnos de gloria y honor,

cantémosle, cantémosle sin cesar:

Patriarca San Francisco

de Paula nuestro consuelo,

gloria te den tierra y cielo,

por tu grande Caridad.

En día de tribulaciones,

a Ti acude, a Ti acude, Santo mío

este es tu pueblo querido

postrándose ante tu altar

y al pedirte en la oración

un favor hemos sentido;

vuestro manto nuestro nido

y sostén la Caridad.

I tot preparat per a les calderes



Primer netejar-les. Bo, després també, però... de totes les coses bones que s'ompliran abans. La novena també va a bon ritme, amb una bona predicació que ens està ajudant a créixer en el coneixement i estima a Déu i a sant Francesc.

Tot preparat per a les festa de Sant Francesc de Paula.




Perquè després diguen que els hòmens del porrat dels poemes i de la OMS no són laboriosos i treballadors. Tots els van fer falta que per a esta tasca! Però al final, un bon treball, com sempre.

sábado, 25 de abril de 2009

LA FESTA DE SANT FRANCESC DE PAULA


CaritaR

Sempre he pensat que esta paraula haguera de ser un verb. Són molts els verbs amb què es podria conjugar i declinar: donar, ajudar, col·laborar, respectar... i un llarg etcètera que per no avorrir omet. Encara que és veritat que quan s'anomena la Caritat moltes persones la relacionen amb la butxaca, (que pel que tinc entès és un òrgan vital que a moltes persones els dol quan intenten extraure un cèntim del seu interior per mitjà de microcirurgia i anestèsia general... en fi, un tema quirúrgic en el qual no em posaré) altres persones pensem diferent. Un somriure, paciència, complicitat i acostar el muscle són coses gratuïtes. La Caritat és companyia, fer saber a l'altra persona que estàs ací per a compartir la mancança que està patint. Tinc boniques experiències en eixe sentit. També és temps, comprensió i força. Encoratge a realitzar un simple exercici de consciència (també és debades). Va dirigit a totes aquelles persones que no donen valor o ignoren (per conveniència) les tasques que molts grups, complint amb la seua missió cristiana i humanitària, realitzen, i a aquelles que, quan senten la paraula "necessitat" durant un sermó o en el carrer pensen que no va amb ells (tinguem en compte que arrancar-los uns minuts del seu temps podria provocar un caos mundial) i per a emmudir les seues consciències recorren, com vaig dir més amunt, a la microcirurgia i s'arranquen el cèntim. I a dormir que és de nit (i també un verb). Perquè bé, l'exercici que propose ha de realitzar-se en el llit. En el silenci de la nit, després de les oracions i de demanar perdó per tantíssimes coses per les quals tots ho fem; a fosques, contemplant la nostra petitesa i extrema fragilitat enfront de qualsevol meravella de la naturalesa... repassem les nostres actuacions, com o què fem diàriament i, en la soledat de l'habitació, quan tenim als nostres fills dormint plàcidament i tranquil·lament, (pel que donem gràcies a Déu) contestem-li a la nostra consciència, ella mai ens va a enganyar, i deixem que ens parle... analitzem per què actuem així, a què es deu i per què es fa tot sempre de cara a la galeria. Hi ha tantes coses anònimes que podríem fer i que segurament no ens costaria res fer-les...! Vull pensar que no hi ha males persones, sinó que només estan mal assessorades. Exposem-nos a la nostra particular màquina de la veritat, cada nit, en silenci, sense que ningú ens veja ni ens senta... per si no passem la I.T.V. L'única finalitat d'aquest exercici de reflexió és la d'obrir els nostres horitzons i poder veure més enllà del nostre nas, perquè uns centímetres més enllà d'aquest apèndix està la Caritat, tan gran, tan àmplia, sense murs, sense idiomes ni colors... sense disfresses, tan crua que no espanta perquè es mostra sense embuts, sense duplicitats. Si no ho fem per nosaltres o perquè no agrada a la nostra consciència, fem-ho per totes aquelles persones que van donar, donen i donaran tot el seu esforç simplement per Caritat.

Paco Ferrer (Membre O.M.S.)

lunes, 20 de abril de 2009


Sábado 18 de Abril de 2009

Texto íntegro de la homilía de monseñor Carlos Osoro en su toma de posesión como arzobispo de Valencia

Pronunciada en la Catedral de Valencia


Excelentísimo y Reverendísimo Señor Nuncio de Su Santidad.
Querido D. Agustín.
Eminentísimos y Reverendísimos señores Cardenales.
Queridos hermanos en el episcopado.
Estimados sacerdotes y diáconos de esta Archidiócesis y de Oviedo y Santander.
Queridos seminaristas. Queridos miembros de la Vida Consagrada.

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana y Honorables Consellers.
Molt Excel.lent Presidenta de les Corts Valencianes.
Señor Delegado del Gobierno en la Comunidad Valenciana.
Excelentísima Señora Alcaldesa de Valencia y miembros de la corporación municipal.
Autoridades civiles, militares y académicas de Valencia, del Principado de Asturias, y de Cantabria.

Hermanos y hermanas todos en el Señor.

Gracias a todos los que estáis aquí presentes: mis queridos hijos y hermanos de Valencia. Con vosotros vengo a vivir y a ser vuestro pastor y hermano. En el camino de mi ministerio episcopal no puedo olvidar a la Diócesis de Orense y de recordar a Santa María Madre y a todos los cristianos de aquella tierra gallega que me ayudaron y me enseñaron a vivir mis primeros pasos en el ministerio episcopal.

Asturias ha sido mi segundo lugar de servicio y aprendizaje: queridos hermanos de Asturias, sacerdotes, religiosos y laicos, he vivido el ministerio episcopal intensamente con vosotros durante siete años; gracias por haberme dado algo de vuestro corazón lleno de riqueza. Tenéis un corazón muy grande (grandón decimos en Asturias), con él me habéis enseñado a vivir el Evangelio, el mismo que desde hace muchos siglos descubrieron, vivieron y transmitieron los asturianos; en ese corazón siempre hay un hueco para el otro, sea quien sea. Gracias por haberme ayudado a encontrarme más con Jesucristo en su Iglesia.

Queridos hermanos de Cantabria, queridos hermanos que venís del pueblo donde nací para este mundo y para Dios, Castañeda. A todos vosotros, queridos paisanos, os debo el haber conocido a Jesucristo en aquella tierra y haber aprendido a amar a la Iglesia; el haberme incorporado a la Iglesia de Jesucristo desde el nacimiento, el haber sido llamado al ministerio sacerdotal y al episcopal siendo miembro de aquel presbiterio diocesano; junto a vosotros tengo un recuerdo especial para mis padres que ya fallecieron y para mis hermanos y sobrinos que me acompañan hoy. Gracias de corazón a todos: orensanos, asturianos y cántabros.

Germans i germanes, fills molt estimats en Jesucrist, Nostre Senyor, vull que les meues primeres paraules com a Pastor vostre arriben als vostres oïts en la llengua que molts de vosaltres haveu escoltat als braços de les vostres mares. Al dirigir-me a vosatros així, ho faig amb la clara convicció i voluntat que el Senyor m’ha enviat a València per a ser pastor segons el cor de Crist i amb vosaltres anunciar-lo a tots el hòmens, i així mostrar, rescatar i reafirmar a Jesucrist que està en l’arrel de la vostra cultura i les vostres tradicions. Sé, com vosatros, que anunciar a Jesucrist no es fa des d’una transmissió memoritzada i gelada, ja que no és una doctrina. Ell és una persona, per això este anunci es fa fonamentalment amb el testimoni de la pròpia experiència de l’encontre amb Jesucrist, que té la força d’obrir els cors dels hòmens al contacte amb la Veritat. Aquella mateixa experiència que va fer valents a Pere i a Joan quant digueren: “Nosaltres no podem deixar de parlar d’allò que hem vist i sentit”, i que va fer al Sanedrí haver d’expressar-se d’esta manera: “és evident per a tots els habitants de Jerusalem, que ells han realitzat un senyal manifest i no podem negar-ho” (Fets 4, 13-21).

Demaneu al Senyor que jo visca així entre vosaltres i d’esta manera, amb el presbiteriat diocesà, que ho expresse amb la meua vida als seminaristes, futurs sacerdots i col·laboradors. Ajudeu-me vosatros, els sacerdots, a ser testimoni fidel de Déu, ací i ara, ja que l’home hui té fonamentalment ànsia de trobar la Veritat, de viure en la Veritat, de buscar la Veritat. Es per açò, perquè vos vull dir des de l’inici del meu ministeri que sols units a Jesucrist, sols amb Ell, l’arxidiòcesi de València trobarà el seu present i el seu futur i viurà amb passió la missió d’anunciar l’Evangeli.

Vull ser amb vosaltres pastor sant, perquè per a santificar-vos he vingut i desitge junt amb vosatros complir la missió que el Senyor encomana a l’Església. Ho vull fer a l’estil i manera dels meus predecessors, entre els que es troben grans sants i hòmens de fe i força evangelitzadora. Recorde ara als darrers arquebisbes D. Marcelino Olaechea Loizaga, el servent de Déu D. José Maria Garcia Lahiguera, D. Miguel Roca Cabanellas i D. Agustín Garcia-Gasco i Vicente, que hui m’acompanya i m’anima com a verdader pare i germà. Gràcies, D. Agustin.

Vengo como pastor de esta archidiócesis. El Señor Jesús eligió de entre sus discípulos a Doce para que estuvieran con Él. La elección de los Doce fue un acto de amor querido libremente por Jesús en unión profunda con el Padre y con el Espíritu Santo. Hoy doy gracias al Padre, al Hijo y al Espíritu Santo porque aquel don espiritual de los comienzos ha llegado hasta nosotros mediante la imposición de las manos, es decir, la consagración episcopal, que otorga la plenitud del sacramento del orden. Así a través de los Obispos y de los presbíteros que les ayudan, el Señor Jesucristo, aunque sentado a la derecha de Dios Padre, continúa estando presente entre los creyentes. Doy gracias al Santo Padre el Papa Benedicto XVI, a quien de un modo especial Valencia se ha vinculado con su presencia entre nosotros con motivo del V Encuentro Mundial de las Familias, porque al nombrarme vuestro arzobispo, nos hace ver cómo el Buen Pastor no abandona a su rebaño, sino que lo custodia y protege mediante mi ministerio y en virtud de la participación ontológica en su vida y su misión, haciendo posible que se desarrolle de manera eminente y visible el papel de maestro, pastor y sacerdote. Actuaré en su nombre en el ejercicio de las funciones que comporta el ministerio pastoral porque he sido constituido como vicario y embajador suyo (cf. LG 21; 27).

Vengo en nombre de Jesucristo a quitar los miedos, a dar esperanza y a ser testigo de cómo hay que vivir en el amor. “Buscáis a Jesús de Nazaret, el Crucificado; ha resucitado….. Jesús resucitó en la madrugada, el primer día de la semana y se apareció primero a María Magdalena… Ella fue a comunicar la noticia a los que habían vivido con Él, que estaban tristes y llorosos” (Mc 16, 6b; 9-10). Esto fue lo que el mensajero de Dios dijo a las mujeres y lo mismo nos dice a nosotros: Jesús no es un personaje del pasado. Él vive y, como ser viviente, camina delante de nosotros; nos llama a seguirlo a Él, el viviente, y a encontrar nosotros el camino de la vida. Vemos junto a Cristo resucitado con ojos de esperanza a esta humanidad. Es verdad que, resucitando el Señor no ha quitado el sufrimiento y el mal del mundo, pero lo ha vencido en su raíz con la superabundancia de la gracia. A la prepotencia del mal ha opuesto la omnipotencia de su Amor. Como vía para la paz y la alegría nos ha dejado el Amor que no teme a la muerte. Por eso nos dijo, “que os améis unos a otros como yo os he amado”(Jn 13, 34).

Queridos hermanos sacerdotes: en la Pascua nos alegramos de que Cristo no ha quedado en el sepulcro. Su cuerpo no ha conocido la corrupción; pertenece al mundo de los vivos y no al de los muertos. Su muerte fue un acto de amor. No estamos tristes y llorosos como los primeros discípulos que, ante el anuncio de la resurrección, tuvieron dificultades para creer. Nosotros creemos no sólo porque aceptamos una doctrina, sino que creemos por habernos encontrado con Jesucristo muerto y resucitado. En la última cena, Él anticipó la muerte y la transformó en el don de sí mismo. Su comunión existencial con Dios era concretamente una comunión existencial con el amor de Dios y este amor es la verdadera potencia contra la muerte. Es más fuerte que la muerte. De ahí que la resurrección sea como un estallido de luz, una explosión del amor que inaugura una nueva dimensión del ser, de la vida, en la que también ha sido integrada la materia, de manera transformada y a través de la cual surge un mundo nuevo.

Ayudadme a entregar de primera mano esta experiencia que quita y elimina los miedos y da siempre esperanza. En nuestra existencia diaria son muchas las ocasiones que tenemos para comunicar de modo sencillo y convencido nuestra fe a los demás. Os lo digo a vosotros los sacerdotes y a los diáconos. Por eso os digo que siempre nuestros encuentros despierten la fe, la esperanza y el amor en los demás. Ayudadme a hacer verdad el mandato del Señor a los discípulos: “Id por todo el mundo y proclamad la Buena Nueva a toda la creación”(Mc 16, 15)

Queridos seminaristas: habéis sido llamados a proclamar la Buena Nueva a toda la creación. Sois para mí siempre el don más grande que Dios regala a su Iglesia para que se mantenga en la esperanza y dé esperanza al mundo. Permitidme hacer esta afirmación después de haber proclamado el Evangelio que hemos escuchado: la Pascua constituye el corazón del cristianismo. Por eso en vuestra formación es esencial el encuentro con Jesucristo crucificado y resucitado. Os aseguro que sin esta experiencia personal y comunitaria, sin una íntima amistad con Jesús, la fe es superficial y estéril, la esperanza desaparece y el amor es inconstante. Eliminad los miedos. No busquéis seguridades más que en Cristo. Vuestra vida, para que contagie a otros jóvenes que se incorporen con vosotros al anuncio del Evangelio, ha de fundarse en no querer ofender al otro, en el miedo de destruir por culpa propia las bases del amor. Queridos seminaristas, mirad, quien ama a Dios sabe que únicamente existe una amenaza real para el hombre: El peligro de perder a Dios mismo. Quien aparta a Dios de su vida para liberarse del verdadero miedo, entra en la tiranía del miedo sin esperanza.

Queridos miembros de la vida consagrada: seguid dando un sí total a Jesucristo con el que aproximáis el cielo a la tierra. Monasterios contemplativos, religiosos de vida activa, institutos seculares, sociedades de vida apostólica, vírgenes consagradas y otras formas de consagración en la Iglesia: anunciemos la Buena Nueva a todos los hombres. Que cada día penetre más ese sí de Jesucristo en vuestra vida, de tal manera que regenere vuestra alma. Que vuestro yo esté en Él y así podáis decir con San Pablo: “No vivo yo, es Cristo quien vive en mí”. Es entonces cuando se realiza el misterio del Cuerpo de Cristo, tal y como lo expuso San Juan Eudes en su tratado sobre el corazón de Jesús: “Te ruego que pienses que Jesucristo es tu verdadera cabeza y que tú eres uno de sus miembros. Él es para ti lo que la cabeza para sus miembros, todo lo que es suyo es tuyo: espíritu, corazón, cuerpo, alma, todo. Lo puedes utilizar como si fuera tuyo…Tú eres para Él como un miembro para la cabeza, que desea intensamente adoptar todas tus capacidades como si fuesen suyas” (F. Cayré, Patrologie et histoire de la
théologie III, París 1950, pp. 81-85). Espero de vosotros, queridos hermanos y hermanas, ayuda en el anuncio del Evangelio en nuestra tierra de Valencia.

Queridos hermanos laicos, cristianos todos: la Iglesia es nuestra casa. Ésta es nuestra casa. En la Iglesia católica tenemos todo lo que es bueno, todo lo que es motivo de seguridad y de consuelo. Deseo deciros que quien acepta a Cristo, “camino, verdad y vida” en su totalidad, tiene garantizada la paz y la felicidad en ésta y en la otra vida. Vale la pena ser fieles, vale la pena perseverar en la propia fe. Pero la coherencia en la fe necesita de una sólida formación doctrinal y espiritual, ya que así contribuimos a la construcción de una sociedad más justa, más humana y más cristiana. El Catecismo de la Iglesia Católica, incluso en su versión reducida, titulada Compendio, ayuda a tener nociones claras sobre nuestra fe. Los laicos debéis tomar una nueva conciencia de vuestra misión particular en el seno de la única misión de la Iglesia: “Id por todo el mundo y proclamad la Buena Nueva a toda la creación”. Comprometeos en la edificación de una sociedad justa, solidaria, fraterna. Sed mensajeros de la Buena Nueva de Jesús. Contribuid a la venida del Reino de Dios. Santificad el mundo e infundid el espíritu del Evangelio. Servid al bien común y conoced la doctrina social de la Iglesia. Afrontad la tareas diarias en los campos político, económico, social y cultural. Cuidemos los movimientos apostólicos y las nuevas comunidades surgidas en estos años como un don privilegiado del Espíritu Santo a la Iglesia, como nos ha dicho el Papa Benedicto XVI, para así responder de manera eficaz a los desafíos de nuestro tiempo. El Espíritu Santo quiere la multiformidad de los movimientos al servicio del único Cuerpo que es la Iglesia.

Antes de terminar, permitidme tener tres recuerdos muy especiales.

Uno, para las familias cristianas que se ven muy amenazadas por motivos diversos. La Iglesia debe poner todos los medios a su alcance para ayudar a las familias que constituyen la célula fundamental de toda sociedad sana. Creedme familias cristianas: sin la confianza en Dios, sin la confianza en Cristo, que nos da también la capacidad de la fe y de la vida, la familia no puede sobrevivir. Hagamos todo lo que favorezca a la familia: círculos familiares, catequesis familiares, enseñar la oración en familia, pues donde se hace oración juntos, está presente el Señor y está presente la fuerza que puede romper la esclerocardía, la dureza del corazón, que es el verdadero motivo del divorcio.

Otro recuerdo va para los niños con quienes el Señor tuvo y expresó un cariño singular. Desde que soy obispo he tenido una relación especial con vosotros. Os he escrito una carta cada mes para expresaros que en el origen de todo ser humano está presente Dios Creador. Por eso tenemos el deber de acogeros como hijos que sois, no sólo de unos padres, sino también de Dios, que os ama por vosotros mismos y os llama a la filiación divina. Os ayudaré y estaré a vuestro lado para que la dimensión trascendente crezca cada día más en vuestro corazón, y, como el Señor, pediré a quienes os rodeen: “dejad que los niños se acerquen a mí”.

Y por último un tercer recuerdo para los jóvenes. Siempre ha estado vinculado mi ministerio a los jóvenes. Siendo obispo creí un deber mantener una correspondencia permanente con vosotros. En vosotros he visto siempre al joven a quien tanto quiso Jesús y que nunca le abandonó. Me refiero al Apóstol San Juan. Cuento con vosotros en el anuncio del Evangelio, como contó Jesús con San Juan e invoco para vosotros al Espíritu Santo, Espíritu de fortaleza y de testimonio, para que os haga capaces de proclamar el Evangelio sin temor hasta los confines de la tierra.

Que la Mare de Déu dels Desamparats os enseñe a acoger la Palabra de Dios, a conservarla y a meditarla en vuestro corazón como lo hizo Ella durante toda su vida.

Germans i germanes, Jesucrist es farà present ara entre nosaltres. En el Sant Sopar, al llavar els peus als seus deixebles, ens deixà el manament de l’Amor: “Com jo vos he estimat, així estimeu-vos també vosatros els uns als altres” (Jn 13,34).
Això sols es possible units a Ell, com els sarments al cep (Jn 15,1-8). Així va decidir Ell mateix quedar-se en mig de nosaltres en l’Eucaristia, per a que poguérem permanéixer amb Ell.

Quan ens alimentem amb fe del seu Cos i de la seua Sang, el seu amor passa a nosaltres i ens fa capaços per a donar la vida pels nostres germans i no viure sols per a mosatros mateixos. És des d’ací, des d’on naix l’alegria cristiana, l’alegria de l’amor i de ser volguts. En esta alegria està la Fe, l’Amor, i l’Esperança.

La Dona eucarística per excel·lència és Maria, a Ella com un desemparat la invoque per que intercedisca per nosaltres i ens faça viure el misteri de l’Eucaristia. Mare de Déu dels Desemparats, prega per mosatros!

Invoquem també al mateix temps la intercessió dels sants que ací sempre invoqueu: sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer, santo Tomás de Villanueva, sant Juan de Ribera, Sants i Santes de Déu, màrtirs del segle XX de València, pregueu per nosaltres ara i sempre. Amén.

viernes, 17 de abril de 2009

DIUMENGE D EPASQUA DE RESSURECCIÓ

domingo, 12 de abril de 2009

viernes, 10 de abril de 2009

MONUMENT DIVENDRES SANT


miércoles, 8 de abril de 2009

CELEBRACIÓ DEL DIUMENGE DE RAMS


sábado, 4 de abril de 2009

L'ARGILA PRESENTA UN LLIBRE SOBRE LA SEUA HISTÒRIA

A la nostra parròquia ja fa temps que es nota que s'està celebrant un aniversari. És motiu de gran goig per a tots nosaltres que un dels grups de la nostra comunitat vulga commemorar la seua “efímera” vida amb tots nosaltres. Perquè tots ens sentim part indestriable d'aquesta comunitat, que mira amb entranyable il·lusió com els menuts de la parròquia van creixent a poc a poc. En efecte, molt lentament un dels grups de la pastoral d'infància i joventut, l'Agrupament Escolta Argila, ha anat acompanyant els joves, tot educant-los en un projecte de vida engrescador i motivador. Enguany celebrem que fa 25 anys que som Argila, i d'entre totes les activitats que s'han proposat, aquesta setmana n'hi ha un parell ben interessants: durant tota la setmana hi ha al castell del nostre poble una exposició sobre l'agrupament, al voltant de la qual s'han celebrat un taller de danses, un contacontes (que serà aquest diumenge 5 d'abril)... L'altra és la presentació d'un llibre (que serà aquest dissabte 4, a les 20,30, també al castell) que descriu la vida del nostre grup, i que porta per títol Cor d'Argila. Història de l'Agrupament Escolta Argila. L'edició corre a compte del nostre ajuntament, que des de l'inici s'ha sumat a la festa. Com segur que molts coneixeu el llibre de Xema Palanca, Destí de malaurança, sapigueu que el nostre llibre el seguirà i es convertirà en el número dos d'una col·lecció nova. El llibre és un compendi de textos que parlen sobre l'Argila des de diversos punts de vista. Com era necessari, hi ha un gruix important que descriu la història de l'agrupament a grans trets, i també s'hi incorpora un apartat que fa referència a altres aspectes que els membres de l'Argila recordem amb nostàlgia, com són les cançons que hem presentat als festivals de la cançó escolta, o els nostres campaments (amb el detall del nom, l'any, la zona d'acampada i el poble). Aquesta part del llibre inclou dos apartats més que, al meu parer, estan ben lligats al grup: els consiliaris i el comité. Dos components imprescindibles per a fer l'escoltisme de qualitat que sempre hem cercat han deixat la seua opinió sobre la vida en un agrupament escolta. Hi ha altra part important de l'obra que ofereix un recorregut per persones i entitats que, tot i no pertànyer a l'agrupament, sempre hem sentit ben a prop. I així s'hi inclouen textos de Pas de Pi, els amics de la comarca de l'Horta Sud, el grup de Tavernes de la Valldigna (que ens va apadrinar), l'expresident de la Federació d'Escoltisme Valencià, la Fundació Sant Jordi per l'escoltisme valencià, i la Regidora de Cultura de l'Ajuntament, Elvira Garcia. A més, el llibre té també un apartat que recull testimonis de persones que van escriure obres basades en l'Argila, i que a molts ompliran de records entranyables. Finalment, per tancar el volum, apareix un annex d'imatges que repassen moments viscuts en activitats de fa molts anys, i alguns de fa només uns mesos. Les instantànies són altament simbòliques però necessàriament concretes. Era impossible recollir la immensitat d'episodis memorables que hem viscut a l'Argila. Durant molts anys s'han succeït els projectes, les acampades i campaments, les festes i les anècdotes. I açò, lluny de ser dolent, considere un èxit de l'Argila que la major part d'aquests moments no quede al llibre. Vol dir açò que n'hi ha tants que un llibre se'ns queda curt. Des de l'Argila s'ha volgut arribar de totes les formes possibles a tots els exmembres del grup, amics, familiar i companys de la comunitat parroquial per compartir l'alegria d'un aniversari. Sens dubte, un dels regals més bonics que farem a tothom és la publicació d'un llibre que deixe rastre públic del camí que l'Argila ha marcat en aquest poble. La petja de la tinta perpetuarà per a sempre que l'Argila no és un grup qualsevol, sinó que ha marcat vides i ha entrellaçat un bon feix d'històries personals de molts alaquasers, els ha vist créixer, els ha educat, i els ha portat allà on mai pensaven que arribarien. En un racó de molts cors quedarà, per tant, aquesta marca inesborrable de l'escoltisme de l'Argila. Vicent Ferrer Miralles