QUARESMA: EL CAMI VERS LA PASQUA DEFINITIVA
Josep A. Comes
El proper dia 25, dimecres de cendra, iniciarem la quaresma. Un temps litúrgic, que ens ha d’ajudar al seguiment de Jesús, i per Ell, amb Ell i en Ell arribar a la meta final del nostre pelegrinatge: la Pasqua definitiva: veure Déu cara a cara, experimentar per fi que significa ser fills i filles de Déu i fruir tots junts, per sempre, de la vida divina.
La Quaresma, doncs, com qualsevol altre temps litúrgic, és molt més que unes setmanes dedicades a unes pràctiques religioses, preparatòries d’una celebració (encara que també). Els temps litúrgics hem de veure’ls com unes eines pedagògiques duradores, que la mare església ens proporciona per ajudar-nos a mantenir orientada la vida diària vers la meta final indicada abans i així, mentre ens comprometem a millorar la humanitat, centrar i enfortir la fe, l’esperança i l’amor vers el que és important i definitiu segons l’Evangeli. En aquest sentit voldria insistir en dos característiques de la pràctica quaresmal.
Primera. La Quaresma -i per tant, tota la vida- no és un temps per a dedicar-nos a la mortificació corporal o privació de plaers, com si fos una condició imposada per Déu per a obtindre el perdó dels pecats i ser feliços en el “més enllà”. Tampoc la mort de Jesús hem de veure-la com un sacrifici exigit pel Pare com a reparació digna del seu honor ofès pels nostres pecats. Si estem salvats és gràcies a la fidelitat i amor de Jesús al Pare i a nosaltres, fins el punt de preferir morir abans de retractar-se de tot el que havia dit i fet. No és la sang el que ens salva sinó eixe amor extremat de Déu, que no es deté ni tan sols davant d’ella. Hui anomenem creu a qualsevol cosa que ens fa patir (una malaltia, una pèrdua, una injustícia...), que són fruït de la naturalesa o de les mancances humanes, “llei de vida”, solem dir. La creu autèntica és aquell patiment físic o moral que ens sobrevé en el dia a dia a conseqüència del seguiment fidel de Jesús. Si per viure apassionadament l’amor al Pare i als germans necessitats, arriben els insults, les incomprensions, la pèrdua d’amistats o inclús, el martiri, serà senyal que ens ha arribat la creu de què parla el Senyor. Carreguem amb ella, doncs, demanem-li força per a seguir i no busquem altres penitències ni mortificacions. Déu no és un sàdic. Ara bé, si el nostre comportament cristià públic no suscita a penes desdenys o incomprensions en els ambients que freqüentem, podríem preguntar-nos aquesta quaresma per la qualitat evangèlica de la nostra fe i de la nostra presència en una societat indiferent o contrària a Déu (que no és pitjor ni millor que altres; és senzillament on en el s.XXI hem de ser sal i llum)..
Segona. La Quaresma és temps de conversió, de tornar a Déu, de construir el Regne. Ens ho recordaran durant la imposició de la centra: “Convertix-te i fiat de l’Evangeli. Déu és a prop teu”. A Déu ningú l’ha vist mai; és el seu Fill qui ens l’ha revelat. A molts ens digueren que Jesús feia miracles per a demostrar la seua divinitat; però si llegim bé l’Evangeli descobrirem que els feia perquè es commovia del dolor i la pena dels malalts, leprosos, cecs, coixos...dels marginats que veien apartats de la societat, rebutjats. En curar-los, Jesús els hi tornava la capacitat de viure en mig de la gent, sense ser desdenyats ni malvistos; la capacitat de viure en plenitud. Jesús es compadia. Amb fets i paraules ve a dir-nos: “Déu és com jo; no el busqueu en altre lloc. Jo soc la seua imatge visible. El meu Pare, i el vostre Pare, no és venjatiu, no s’enfada, no porta el compte dels pecats; és amor i perdó gratuïts, pura misericòrdia; vol que sigueu de veritat feliços i que s’esforceu per fer la vida agradable al vostre entorn. No li tingueu por. Creieu, doncs, en Ell i creieu també en mi. Jo soc el camí per arribar-hi”
No vos sembla que tornar a Jesús, avançar per eixe Camí és el millor objectiu que podem marcar-nos en la quaresma i durant tota la vida?
No hay comentarios:
Publicar un comentario