sábado, 25 de abril de 2009

LA FESTA DE SANT FRANCESC DE PAULA


CaritaR

Sempre he pensat que esta paraula haguera de ser un verb. Són molts els verbs amb què es podria conjugar i declinar: donar, ajudar, col·laborar, respectar... i un llarg etcètera que per no avorrir omet. Encara que és veritat que quan s'anomena la Caritat moltes persones la relacionen amb la butxaca, (que pel que tinc entès és un òrgan vital que a moltes persones els dol quan intenten extraure un cèntim del seu interior per mitjà de microcirurgia i anestèsia general... en fi, un tema quirúrgic en el qual no em posaré) altres persones pensem diferent. Un somriure, paciència, complicitat i acostar el muscle són coses gratuïtes. La Caritat és companyia, fer saber a l'altra persona que estàs ací per a compartir la mancança que està patint. Tinc boniques experiències en eixe sentit. També és temps, comprensió i força. Encoratge a realitzar un simple exercici de consciència (també és debades). Va dirigit a totes aquelles persones que no donen valor o ignoren (per conveniència) les tasques que molts grups, complint amb la seua missió cristiana i humanitària, realitzen, i a aquelles que, quan senten la paraula "necessitat" durant un sermó o en el carrer pensen que no va amb ells (tinguem en compte que arrancar-los uns minuts del seu temps podria provocar un caos mundial) i per a emmudir les seues consciències recorren, com vaig dir més amunt, a la microcirurgia i s'arranquen el cèntim. I a dormir que és de nit (i també un verb). Perquè bé, l'exercici que propose ha de realitzar-se en el llit. En el silenci de la nit, després de les oracions i de demanar perdó per tantíssimes coses per les quals tots ho fem; a fosques, contemplant la nostra petitesa i extrema fragilitat enfront de qualsevol meravella de la naturalesa... repassem les nostres actuacions, com o què fem diàriament i, en la soledat de l'habitació, quan tenim als nostres fills dormint plàcidament i tranquil·lament, (pel que donem gràcies a Déu) contestem-li a la nostra consciència, ella mai ens va a enganyar, i deixem que ens parle... analitzem per què actuem així, a què es deu i per què es fa tot sempre de cara a la galeria. Hi ha tantes coses anònimes que podríem fer i que segurament no ens costaria res fer-les...! Vull pensar que no hi ha males persones, sinó que només estan mal assessorades. Exposem-nos a la nostra particular màquina de la veritat, cada nit, en silenci, sense que ningú ens veja ni ens senta... per si no passem la I.T.V. L'única finalitat d'aquest exercici de reflexió és la d'obrir els nostres horitzons i poder veure més enllà del nostre nas, perquè uns centímetres més enllà d'aquest apèndix està la Caritat, tan gran, tan àmplia, sense murs, sense idiomes ni colors... sense disfresses, tan crua que no espanta perquè es mostra sense embuts, sense duplicitats. Si no ho fem per nosaltres o perquè no agrada a la nostra consciència, fem-ho per totes aquelles persones que van donar, donen i donaran tot el seu esforç simplement per Caritat.

Paco Ferrer (Membre O.M.S.)

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada